Els amants? del Pont-Neuf

Ara fa molt de temps, vaig veure penjat a l'habitació d'un amic el pòster d'una pel·lícula que no havia sentit anomenar fins llavors: Les amants du Pont-Neuf. Li vaig preguntar de què anava i em va comentar que era la millor pel·lícula que havia vist mai, que li havia canviat la vida. La veritat és que no en vaig fer gaire cas fins que l'altre dia vaig veure'n el DVD a la biblioteca i, amb un somriure, el vaig agafar. La vaig veure ahir a la nit, més de deu anys després i, tot i que he de dir que no és la millor pel·lícula que he vist mai i que segurament no em canviarà la vida, em va impressionar molt, tant, que porto tot el dia donant-hi tombs.

La pel·lícula, ambientada durant la celebració del Bicentenari de la Revolució Francesa, explica la història de dos fracassats: Michèle, una pintora que està perdent la vista, i Alex, un saltimbanqui alcohòlic. Ambdós es troben dormint al carrer, concretament al Pont-Neuf de Paris, i s'estableix entre ells una relació estranya de dependència mútua. Perquè no crec que dir-ne amor sigui el més correcte: més aviat es tracta d'una obsessió, en què Alex veu en Michèle la solució a la seva solitud, mentre que per a Michèle, Alex és una fugida endavant que l'ajuda a deixar un passat que li fa massa mal i a no pensar en un futur que no és tal.

Però el que fa especial Les amants du Pont-Neuf no és la història en si, sinó la sèrie d'escenes que es van desenvolupant durant la pel·lícula, escenes en què el llenguatge visual és tan potent que sovint no fan falta les paraules. Per exemple, les imatges del principi, en què un autobus ple de sense sostres, drogoaddictes, alcohòlics i malalts mentals recull el protagonista, que ha sofert un accident, em van impactar molt per la seva cruesa, i és que el director no va estalviar-se cap detall sòrdid i es va deixar emportar per una estètica de la lletjor que accentuava encara més la distància entre aquests desarrelats i la societat que els ha arraconat. A mi em va recordar molt el quadre de Hyeronimus Bosch La nau dels folls: trobo molt torbadora aquesta imatge medieval d'un vaixell en què van navegant sense rumb els bojos que han estat expulsats de les ciutats però que, de fet, l'únic que fan és reflexar les seves misèries. Aquesta escena, doncs, no deixa de ser una revisitació d'aquest tòpic que ja es troba a l'Edat Mitjana (com es pot veure, ja està tot inventat).

Podria escriure paràgrafs i paràgrafs descrivint cada escena, però això es faria insuportable, per la qual cosa em remeto a allò que diuen d'"una imatge val més que mil paraules" i enllaço la que, per a mi, és l'escena culminant de la pel·lícula. En ella, Michèle i Alex ballen desesperadament mentre al fons es veuen els focs artificals que celebren el bicentenari de la Revolució Francesa. No tinc paraules.