divendres, 18 de juny de 2010

Me'n recordo, jo també

Recordo la taronjada Masquefina. Era fastigosa.

Recordo quan va començar la Guerra del Golf. Era Sant Antoni i jo anava disfressada d'holandesa en una carretel·la. Portava una faldilla de ratlles, un barret d'holandesa i dues trenes.

Recordo que, un any, els Reis em van portar una planxa de joguina. Em vaig enfadar molt perquè no es podia endollar ni s'escalfava ni res.

Recordo cremar-me del sol cada estiu i estirar la pell morta amb la punta dels dits. M'agradava molt.

Recordo ballar el pas-doble amb mon pare pujada als seus peus. Txim-pum, txim-pum, txim-pum.

Recordo la por que em feia el Sagrat Cor que tenia ma padrina Maria damunt de la calaixera. Em pensava que em vigilava.

Recordo quan em van treure els carnots. Sense anestèsia.

Recordo que un dia vaig jugar a ofegar formigues al safareig de ca ma tieta Roseta. Aquella nit no vaig poder dormir dels remordiments.

Recordo quan es va trencar la Unió Soviètica. Em va fer molta ràbia perquè vaig haver d'aprendre'm el nom d'un munt de països i capitals noves.

Recordo fer figueretes damunt d'un matalàs d'escuma que hi havia al terra de ca mon tiet Salvador. Un dia vaig tornar i ja no hi era.

Recordo un any en què els mestres van fer vaga durant quasi tot el curs. Em vaig fer un tip de jugar al carrer, aquell hivern.

Recordo quan van obrir la biblioteca del meu poble. Mai havia vist tants llibres junts.

Recordo que el meu dentista portava bermudes i xancles, a l'estiu.

Recordo un dia que li vaig preguntar a la meva mare quants anys tenia. Em va dir que en tenia trenta-dos i vaig pensar que eren molts.

Recordo que mon padrí Ramon es posava unes pinces de la roba als camalls dels pantalons quan anava en bicicleta. Em feia molta vergonya.

Recordo que els meus cosins de Valls van ser dels primers de tenir un ordinador. Era un Amstrad i quan hi anava m'hi deixaven jugar.

Recordo tornar a casa damunt dels sacs d'avellanes que mon pare portava en un remolc. Era com la carrossa d'una princesa.

Recordo dibuixar els sols amb una cara somrient.

Recordo que mon iaio Josep amagava els Intervíus sota dels coixins del sofà.

...

Amb aquests petits records intento homenatjar el llibre Me' recordo, de Joe Brainard, acabat d'editar per L'Avenç, amb una traducció magnífica d'en Màrius Serra. Com podeu imaginar pel què he escrit, en aquest llibre trobareu una sèrie de records de la infantesa i adolescència de l'autor. Poden semblar records banals, poc importants, però crec que diuen molt d'en Brainard, de la seva sensibilitat. El que també és curiós és que hi ha records que crec que tothom compartim, d'alguna manera. I és que la infantesa no deixa de ser un lloc comú per on tothom ha passat.

Si voleu llegir els "Me'n recordo" originals, us els podeu descarregar des d'aquí. També podeu veure altres "Me'n recordo" a aquest bloc i, si voleu, afegir-hi els vostres.

diumenge, 13 de juny de 2010

5 ANYS SENSE JESÚS MONCADA


Via Facebook, la Vinyet Panyella ha donat a conèixer una proposta del bloc Provisionals perquè avui, que fa cinc anys de la mort de Jesús Moncada, es recordi aquest aniversari des del món blocaire. La suggerència m'ha semblat prou estimulant per fer sortir aquest bloc meu de la letàrgia i rendir un humil homenatge al que, per a mi, és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels últims anys.

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de Jesús Moncada. Estava treballant en una beca a la Universitat d'Estiu de la URV quan, parlant de llibres, una companya va comentar que el seu autor preferit era Jesús Moncada. No n'havia sentit a parlar mai, d'ell, però em va picar la curiositat i, de seguida que vaig sortir d'allà vaig fer cap a la biblioteca i vaig agafar el primer llibre que vaig trobar d'aquest tal Jesús Moncada. Crec, si no recordo malament, que era El cafè de la granota. Em va deixar astorada: mai havia llegit res com allò. Aquell llibre et submergia en un món proper i alhora llegendari, amb unes històries que, si bé tenien un regust al que explicaven els meus padrins, eren com d'un món paral·lel. I és això precisament el que va fer Moncada: crear un univers propi, cosa que només els més grans autors poden fer.

I ja no vaig poder parar: vaig anar devorant, un rere l'altre, tots els llibres de Moncada que m'anaven caient a les mans fins que, ara fa cinc anys, va morir. Llavors només em quedava per llegir un, La galeria de les estàtues, i encara ara no he sigut capaç de posar-m'hi. De la mateixa manera que, de petits, quan només ens queda un caramel no ens atrevim a menjar-lo perquè sabem que és l'últim i després no n'hi haurà més, durant aquests cinc anys m'he anat retrinxant aquest llibre. I és que sé que, un pic l'hagi acabat, no tornaré a tenir aquella sensació de descobrir un món nou cada vegada que llegeixo un altre llibre seu.

No obstant, crec que deixaré de banda aquestes manies meves: quina millor manera de recordar Jesús Moncada que llegint l'últim llibre d'ell que em queda?