dimarts, 27 d’abril de 2010

100 anys de Massagran


El Parlament de Catalunya té com a costum realitzar una lectura en veu alta la vigília de cada Sant Jordi. Normalment es llegeixen autors greus i seriosos, d'Espriu cap amunt, però enguany han tingut la bona pensada de dedicar aquesta lectura a Les aventures extraordinàries de Massagran, de Josep Ma. Folch i Torres, aprofitant que ja fa cent anys de la seva publicació.

Ha estat, doncs, aquesta notícia la que m'ha despertat la magdalena de Proust que tots portem a dintre. I és que, quan era petita, un dels meus llibres de capçalera era precisament el llibre del Massagran. No recordo ben bé qui me'l va regalar, però sí que recordo que era una edició facsímil, amb reproduccions de les il·lustracions originals de Junceda. Suposo que encara deu córrer per les golfes de casa dels meus pares (això si va sobreviure a una de les purgues periòdiques de llibres i altres rampoines que de tant en tant fa la meva mare). Era un volum gruixut, amb les cobertes d'un verd oliva lluent que, poc a poc, es van anar esquarterant pel llom de tant d'obrir-lo.

Recordo que em quedava encantada, amb les aventures d'aquest xic camallarg i de nom estrafolari: com sobreviu a l'atac d'una balena enmig de l'oceà, com viatja agafat a les potes d'un cóndor fins a una illa que sembla deserta fins que troba... els kukamuskes! I és que aquesta tribu és la millor troballa d'aquest llibre, amb la seva manera de parlar català amb moltes kas i una sintaxi com a mínim imaginativa. De fet, jo crec que Folch i Torres es va avançar cent anys, perquè l'idioma dels kukamuskes (i el dels karpantes, els seus arxienemics) no deixa de ser una prefiguració del llenguatge dels sms...

Hi deu haver qui pensi que això d'en Massagran ja no interessa als nens, que resulta massa carrincló... Sí que és veritat que tot ha canviat molt respecte a l'època en què es va publicar per primera vegada, només faltaria, però crec que en Massagran continua sent completament vigent. Només cal veure l'èxit que va tenir, ara farà tres o quatre anys, l'adaptació que en va fer el TNC. He de reconèixer que vaig anar a veure'n una representació a Tarragona. Hi vaig anar sobretot perquè un amic meu feia precisament de Massagran, tot s'ha de dir, però també és veritat que vaig xalar més que qualsevol altra criatura que hi hagués al teatre.

dissabte, 24 d’abril de 2010

A misses dites


Últimament faig tard a tot arreu, i al bloc no podria ser d'altra manera. Tenia la intenció d'escriure un apunt sobre Sant Jordi i fer una recomanació quan tocava, un parell de dies abans, però no he pogut arribar a temps. Tot i amb això, i com que suposo que hi ha més dies per comprar llibres a banda de Sant Jordi, no em vull estar de fer una recomanació.

La veritat és que no seré gaire original: em sembla que el llibre del qual parlaré va ser el segon més venut durant el dia d'ahir, però m'és igual. Potser quedaria millor escriure sobre un poeta kirguizistanès que no coneixen ni a casa seva, però no sóc dels que creuen que una novel·la (o un disc, o qualsevol altra cosa) deixa de ser bo perquè hagi tingut èxit.

Dit això, suposo que ja puc dir de quin llibre parlo: és Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Aquesta novel·la explica la història de quatre homes, el Christof, el Christopher, el Christophe i el Cristòfol, que descobreixen que són germans de pare quan aquest es dóna per desaparegut. El que pot semblar un punt de partida com a mínim una mica poca-solta dóna pas a una sèrie d'històries entrellaçades que expliquen totes les persones que van arribar a conèixer el Gabriel, l'engendrador de Cristòfols (les mares dels seus fills, els seus companys de feina...). La gràcia d'aquest llibre, doncs, resideix en un seguit de personatges secundaris que, com en un mosaic, van col·locant diferents tesel·les fins que ens fem una idea de qui era i com era el Gabriel. De fet, crec que aquest llibre està més a prop d'un recull de contes al voltant d'un mateix personatge que no pas d'una novel·la comme il faut, perquè una de les seves característiques és aquest vessant fragmentari de la història, que no traça una línia recta sinó que va resseguint els contorns de les peces d'un trencaclosques. I no, això no és una crítica negativa.

Crec que escriure una novel·la com aquesta, escriure-la bé, vaja, té molt de mèrit, no només pel treball de marqueteria fina que suposa tot aquest entramat d'històries entrellaçades, sinó perquè, a més, tot això va amanit amb els tocs d'humor justos, ni massa ni massa poc, i penso que aquest punt perfecte de sentit de l'humor és molt difícil d'aconseguir.

I sí, al final se sap perquè tots els fills del Gabriel es diuen Cristòfol.

dimarts, 20 d’abril de 2010

DOBLE JOC


Quan llegeixo una novel·la, m'agrada imaginar què hi ha de cert i què d'irreal en els personatges, situacions... Crec que el més interessant d'escriure una novel·la deu residir en el procés de captar persones i històries del teu voltant i adaptar-les de manera que tot aquest món es converteixi en un altre de paral·lel.


Un dels millors exemples d'aquest procés de traslació entre vida real i vida literària es troba a la novel·la Leviathan, de Paul Auster, on apareix un personatge secundari, però igualment captivador: la Maria, una artista conceptual amant del protagonista. Auster explica la vida d'aquest personatge a través de les seves performances, en les quals l'atzar i els fets arbitraris prenen una importància cabdal, com a tota l'obra de Paul Auster. Per exemple, en un d'aquests projectes la Maria es troba una agenda pel carrer i es dedica a trucar a tots els contactes que hi apareixen preguntant-los com és l'amo d'aquesta agenda. D'aquesta manera, sense conèixer aquest home, la Maria es fa una idea de la seva personalitat a partir de l'opinió dels seus coneguts.


Tot i que és un personatge molt literari, la Maria està inspirada en una persona ben real: l'artista francesa Sophie Calle, que va aprofitar l'avinentesa per crear una nova performance, Double game (Doble joc). Aquest projecte, del qual se'n va editar un llibre, comença amb una reproducció facsímil de les pàgines de la novel·la Leviathan on apareix la Maria, amb unes anotacions fetes per la mateixa Calle en què indica les diferències entre la seva vida real i la vida literària d'aquest personatge (on l'Auster va posar més pa que formatge, vaja). Després, l'autora fa un repàs a les performances que Auster menciona en la seva novel·la, per acabar amb la part del projecte que trobo més interessant, en què Calle vol deixar de ser ella mateixa per convertir-se en el seu alter ego literari. El primer pas d'aquest procés consisteix en realitzar un parell de projectes artístics que Auster va imaginar que podia haver dut a terme la Maria-Sophie. A tall d'exemple, en un d'ells l'artista s'obliga a menjar cada dia de la setmana una sèrie d'aliments que siguin d'un sol color (el dilluns, taronja; el dimarts, vermell, etc.), tal i com apareix a la novel·la. Però amb això no en té prou: Calle té com a objectiu convertir la seva pròpia vida en una ficció literària, per la qual cosa li demana a Auster que li escrigui un guió a partir del qual haurà de comportar-se durant tot un any. D'aquesta manera, durant tot aquest temps Calle es converteix en un personatge que podria aparèixer a qualsevol obra d'Auster.


Trobo fascinant aquesta confusió entre realitat i ficció perquè, al cap i a la fi, no tenim tots la sensació, a vegades, que tot els que ens passa no acaba de ser cert del tot?

dissabte, 17 d’abril de 2010

PRESENTACIÓ

Despatxeu a la dida... que la nena ja s’entreté sola. Tot i la seva mala premsa, crec que l’avorriment no és tan dolent com sembla. Si la gent no s’avorrís, no faria coses per treure’s el tedi de damunt: fer ganxet, col·leccionar segells, l’aeromodelisme... i escriure blocs. De fet, jo podria haver escollit el macramé, per exemple, però abans de dedicar-m’hi (que no ho descarto), he decidit de provar d’escriure un bloc.

Encara no sé ben bé exactament què vull escriure, però com que la meva vida no té gaire interès (de fet, quasi bé no m’interessa ni a mi) suposo que escriuré sobre el que sí que trobo interessant: els llibres, l’art, la història, el cinema, els còmics...

Espero que no us avorriu i que hagueu de tornar a contractar la dida.