dimecres, 19 de maig de 2010

Detalls


Una de les coses que més m'agraden dels blocs sobre literatura és que sovint expliquen detalls que a tu se t'han passat completament per alt quan vas llegir el mateix llibre i que fan que el rellegeixis amb una mirada completament diferent.

L'altre dia em va passar amb el bloc del Llibreter. Fa com a cosa d'un mes, aquest llibreter anònim va escriure un apunt magnífic sobre Un bàrbar al jardí, de Zbignew Herbert. Vaig llegir aquest llibre, que consisteix en una sèrie d'assajos sobre diferents llocs de França i Itàlia on va estar Herbert, durant les vacances de Nadal, però no n'havia fet gaire cas més, fins aquest apunt. El Llibreter parlava d'un passatge en què l'autor explica quan va entrar a la cova francesa de Lascaux i la sensació que tingué en veure'n les pintures rupestres. Reprodueixo el paràgraf, perquè crec que val la pena:

La llum elèctrica és fastigosa, però ens permet fer-nos una idea sobre com era la cova de Lascaux quan la llum natural de les torxes i les llànties posava en moviment els ramats de bous, bisons i cérvols pintats sobre les parets i les voltes. I a sobre , aquella veu del guia que balbuceja una explicació. És com si un sergent ens llegís les Sagrades Escriptures.


Doncs bé, jo, la primera vegada que ho vaig llegir, la veritat és que no hi vaig parar esment (de fet, l'assaig sobre Lascaux no va ser el que em va agradar més), però, en trobar-m'ho en aquest bloc no em fa vergonya dir que vaig anar corrent a buscar el llibre per tornar-me'l a mirar més detingudament, perquè vaig trobar aquest fragment sublim. He de reconèixer que sovint llegeixo massa de pressa i suposo que, en veure que l'autor donava moltes dades que més o menys ja sabia, vaig posar el pilot automàtic. Està vist que això no s'ha de fer mai.

On sí que vaig prestar atenció va ser a les parts dedicades a certes ciutats d'Itàlia, com ara Orvieto o Siena. Sigui perquè tinc una flaca especial per aquest país, sigui perquè aquests textos em recordaven una mica a les Cartes a Itàlia de Josep Pla, vaig trobar delicioses les descripcions d'aquests llocs. Al meu entendre, la bona literatura de viatges ha de saber combinar, per una banda, informació interessant de l'indret del qual s'escriu i, per l'altra, les sensacions que es desprenen del viatge. Amb Un bàrbar al jardí a vegades vaig tenir la impressió d'estar llegint un manual d'història medieval o d'història de l'art, per la quantitat d'informació que donava. No és que no resulti edificant, però quan vaig gaudir de debò amb aquest llibre va ser amb els passatges en què Herbert parlava sobre el que veia al seu voltant. I com a mostra, un botó:

A la carta podem trobar un vi que es diu igual que la ciutat i que el patró elogia amb més efusió que la mateixa catedral. Beure orvieto pot entendre's com una mena d'acte cognitiu. Una noia que reia de manera etrusca, és a dir, arrugant els ulls i les comissures dels llavis mentre la resta de la cara es manté immune al content, me'l portà en un petit fiasco amb una lleugera broma freda al vidre. Descriure el vi és encara més difícil que descriure la catedral.

dissabte, 1 de maig de 2010

Els amants? del Pont-Neuf


Ara fa molt de temps, vaig veure penjat a l'habitació d'un amic el pòster d'una pel·lícula que no havia sentit anomenar fins llavors: Les amants du Pont-Neuf. Li vaig preguntar de què anava i em va comentar que era la millor pel·lícula que havia vist mai, que li havia canviat la vida. La veritat és que no en vaig fer gaire cas fins que l'altre dia vaig veure'n el DVD a la biblioteca i, amb un somriure, el vaig agafar. La vaig veure ahir a la nit, més de deu anys després i, tot i que he de dir que no és la millor pel·lícula que he vist mai i que segurament no em canviarà la vida, em va impressionar molt, tant, que porto tot el dia donant-hi tombs.

La pel·lícula, ambientada durant la celebració del Bicentenari de la Revolució Francesa, explica la història de dos fracassats: Michèle, una pintora que està perdent la vista, i Alex, un saltimbanqui alcohòlic. Ambdós es troben dormint al carrer, concretament al Pont-Neuf de Paris, i s'estableix entre ells una relació estranya de dependència mútua. Perquè no crec que dir-ne amor sigui el més correcte: més aviat es tracta d'una obsessió, en què Alex veu en Michèle la solució a la seva solitud, mentre que per a Michèle, Alex és una fugida endavant que l'ajuda a deixar un passat que li fa massa mal i a no pensar en un futur que no és tal.

Però el que fa especial Les amants du Pont-Neuf no és la història en si, sinó la sèrie d'escenes que es van desenvolupant durant la pel·lícula, escenes en què el llenguatge visual és tan potent que sovint no fan falta les paraules. Per exemple, les imatges del principi, en què un autobus ple de sense sostres, drogoaddictes, alcohòlics i malalts mentals recull el protagonista, que ha sofert un accident, em van impactar molt per la seva cruesa, i és que el director no va estalviar-se cap detall sòrdid i es va deixar emportar per una estètica de la lletjor que accentuava encara més la distància entre aquests desarrelats i la societat que els ha arraconat. A mi em va recordar molt el quadre de Hyeronimus Bosch La nau dels folls: trobo molt torbadora aquesta imatge medieval d'un vaixell en què van navegant sense rumb els bojos que han estat expulsats de les ciutats però que, de fet, l'únic que fan és reflexar les seves misèries. Aquesta escena, doncs, no deixa de ser una revisitació d'aquest tòpic que ja es troba a l'Edat Mitjana (com es pot veure, ja està tot inventat).

Podria escriure paràgrafs i paràgrafs descrivint cada escena, però això es faria insuportable, per la qual cosa em remeto a allò que diuen d'"una imatge val més que mil paraules" i enllaço la que, per a mi, és l'escena culminant de la pel·lícula. En ella, Michèle i Alex ballen desesperadament mentre al fons es veuen els focs artificals que celebren el bicentenari de la Revolució Francesa. No tinc paraules.