divendres, 18 de juny de 2010

Me'n recordo, jo també

Recordo la taronjada Masquefina. Era fastigosa.

Recordo quan va començar la Guerra del Golf. Era Sant Antoni i jo anava disfressada d'holandesa en una carretel·la. Portava una faldilla de ratlles, un barret d'holandesa i dues trenes.

Recordo que, un any, els Reis em van portar una planxa de joguina. Em vaig enfadar molt perquè no es podia endollar ni s'escalfava ni res.

Recordo cremar-me del sol cada estiu i estirar la pell morta amb la punta dels dits. M'agradava molt.

Recordo ballar el pas-doble amb mon pare pujada als seus peus. Txim-pum, txim-pum, txim-pum.

Recordo la por que em feia el Sagrat Cor que tenia ma padrina Maria damunt de la calaixera. Em pensava que em vigilava.

Recordo quan em van treure els carnots. Sense anestèsia.

Recordo que un dia vaig jugar a ofegar formigues al safareig de ca ma tieta Roseta. Aquella nit no vaig poder dormir dels remordiments.

Recordo quan es va trencar la Unió Soviètica. Em va fer molta ràbia perquè vaig haver d'aprendre'm el nom d'un munt de països i capitals noves.

Recordo fer figueretes damunt d'un matalàs d'escuma que hi havia al terra de ca mon tiet Salvador. Un dia vaig tornar i ja no hi era.

Recordo un any en què els mestres van fer vaga durant quasi tot el curs. Em vaig fer un tip de jugar al carrer, aquell hivern.

Recordo quan van obrir la biblioteca del meu poble. Mai havia vist tants llibres junts.

Recordo que el meu dentista portava bermudes i xancles, a l'estiu.

Recordo un dia que li vaig preguntar a la meva mare quants anys tenia. Em va dir que en tenia trenta-dos i vaig pensar que eren molts.

Recordo que mon padrí Ramon es posava unes pinces de la roba als camalls dels pantalons quan anava en bicicleta. Em feia molta vergonya.

Recordo que els meus cosins de Valls van ser dels primers de tenir un ordinador. Era un Amstrad i quan hi anava m'hi deixaven jugar.

Recordo tornar a casa damunt dels sacs d'avellanes que mon pare portava en un remolc. Era com la carrossa d'una princesa.

Recordo dibuixar els sols amb una cara somrient.

Recordo que mon iaio Josep amagava els Intervíus sota dels coixins del sofà.

...

Amb aquests petits records intento homenatjar el llibre Me' recordo, de Joe Brainard, acabat d'editar per L'Avenç, amb una traducció magnífica d'en Màrius Serra. Com podeu imaginar pel què he escrit, en aquest llibre trobareu una sèrie de records de la infantesa i adolescència de l'autor. Poden semblar records banals, poc importants, però crec que diuen molt d'en Brainard, de la seva sensibilitat. El que també és curiós és que hi ha records que crec que tothom compartim, d'alguna manera. I és que la infantesa no deixa de ser un lloc comú per on tothom ha passat.

Si voleu llegir els "Me'n recordo" originals, us els podeu descarregar des d'aquí. També podeu veure altres "Me'n recordo" a aquest bloc i, si voleu, afegir-hi els vostres.

diumenge, 13 de juny de 2010

5 ANYS SENSE JESÚS MONCADA


Via Facebook, la Vinyet Panyella ha donat a conèixer una proposta del bloc Provisionals perquè avui, que fa cinc anys de la mort de Jesús Moncada, es recordi aquest aniversari des del món blocaire. La suggerència m'ha semblat prou estimulant per fer sortir aquest bloc meu de la letàrgia i rendir un humil homenatge al que, per a mi, és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels últims anys.

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de Jesús Moncada. Estava treballant en una beca a la Universitat d'Estiu de la URV quan, parlant de llibres, una companya va comentar que el seu autor preferit era Jesús Moncada. No n'havia sentit a parlar mai, d'ell, però em va picar la curiositat i, de seguida que vaig sortir d'allà vaig fer cap a la biblioteca i vaig agafar el primer llibre que vaig trobar d'aquest tal Jesús Moncada. Crec, si no recordo malament, que era El cafè de la granota. Em va deixar astorada: mai havia llegit res com allò. Aquell llibre et submergia en un món proper i alhora llegendari, amb unes històries que, si bé tenien un regust al que explicaven els meus padrins, eren com d'un món paral·lel. I és això precisament el que va fer Moncada: crear un univers propi, cosa que només els més grans autors poden fer.

I ja no vaig poder parar: vaig anar devorant, un rere l'altre, tots els llibres de Moncada que m'anaven caient a les mans fins que, ara fa cinc anys, va morir. Llavors només em quedava per llegir un, La galeria de les estàtues, i encara ara no he sigut capaç de posar-m'hi. De la mateixa manera que, de petits, quan només ens queda un caramel no ens atrevim a menjar-lo perquè sabem que és l'últim i després no n'hi haurà més, durant aquests cinc anys m'he anat retrinxant aquest llibre. I és que sé que, un pic l'hagi acabat, no tornaré a tenir aquella sensació de descobrir un món nou cada vegada que llegeixo un altre llibre seu.

No obstant, crec que deixaré de banda aquestes manies meves: quina millor manera de recordar Jesús Moncada que llegint l'últim llibre d'ell que em queda?

dimecres, 19 de maig de 2010

Detalls


Una de les coses que més m'agraden dels blocs sobre literatura és que sovint expliquen detalls que a tu se t'han passat completament per alt quan vas llegir el mateix llibre i que fan que el rellegeixis amb una mirada completament diferent.

L'altre dia em va passar amb el bloc del Llibreter. Fa com a cosa d'un mes, aquest llibreter anònim va escriure un apunt magnífic sobre Un bàrbar al jardí, de Zbignew Herbert. Vaig llegir aquest llibre, que consisteix en una sèrie d'assajos sobre diferents llocs de França i Itàlia on va estar Herbert, durant les vacances de Nadal, però no n'havia fet gaire cas més, fins aquest apunt. El Llibreter parlava d'un passatge en què l'autor explica quan va entrar a la cova francesa de Lascaux i la sensació que tingué en veure'n les pintures rupestres. Reprodueixo el paràgraf, perquè crec que val la pena:

La llum elèctrica és fastigosa, però ens permet fer-nos una idea sobre com era la cova de Lascaux quan la llum natural de les torxes i les llànties posava en moviment els ramats de bous, bisons i cérvols pintats sobre les parets i les voltes. I a sobre , aquella veu del guia que balbuceja una explicació. És com si un sergent ens llegís les Sagrades Escriptures.


Doncs bé, jo, la primera vegada que ho vaig llegir, la veritat és que no hi vaig parar esment (de fet, l'assaig sobre Lascaux no va ser el que em va agradar més), però, en trobar-m'ho en aquest bloc no em fa vergonya dir que vaig anar corrent a buscar el llibre per tornar-me'l a mirar més detingudament, perquè vaig trobar aquest fragment sublim. He de reconèixer que sovint llegeixo massa de pressa i suposo que, en veure que l'autor donava moltes dades que més o menys ja sabia, vaig posar el pilot automàtic. Està vist que això no s'ha de fer mai.

On sí que vaig prestar atenció va ser a les parts dedicades a certes ciutats d'Itàlia, com ara Orvieto o Siena. Sigui perquè tinc una flaca especial per aquest país, sigui perquè aquests textos em recordaven una mica a les Cartes a Itàlia de Josep Pla, vaig trobar delicioses les descripcions d'aquests llocs. Al meu entendre, la bona literatura de viatges ha de saber combinar, per una banda, informació interessant de l'indret del qual s'escriu i, per l'altra, les sensacions que es desprenen del viatge. Amb Un bàrbar al jardí a vegades vaig tenir la impressió d'estar llegint un manual d'història medieval o d'història de l'art, per la quantitat d'informació que donava. No és que no resulti edificant, però quan vaig gaudir de debò amb aquest llibre va ser amb els passatges en què Herbert parlava sobre el que veia al seu voltant. I com a mostra, un botó:

A la carta podem trobar un vi que es diu igual que la ciutat i que el patró elogia amb més efusió que la mateixa catedral. Beure orvieto pot entendre's com una mena d'acte cognitiu. Una noia que reia de manera etrusca, és a dir, arrugant els ulls i les comissures dels llavis mentre la resta de la cara es manté immune al content, me'l portà en un petit fiasco amb una lleugera broma freda al vidre. Descriure el vi és encara més difícil que descriure la catedral.

dissabte, 1 de maig de 2010

Els amants? del Pont-Neuf


Ara fa molt de temps, vaig veure penjat a l'habitació d'un amic el pòster d'una pel·lícula que no havia sentit anomenar fins llavors: Les amants du Pont-Neuf. Li vaig preguntar de què anava i em va comentar que era la millor pel·lícula que havia vist mai, que li havia canviat la vida. La veritat és que no en vaig fer gaire cas fins que l'altre dia vaig veure'n el DVD a la biblioteca i, amb un somriure, el vaig agafar. La vaig veure ahir a la nit, més de deu anys després i, tot i que he de dir que no és la millor pel·lícula que he vist mai i que segurament no em canviarà la vida, em va impressionar molt, tant, que porto tot el dia donant-hi tombs.

La pel·lícula, ambientada durant la celebració del Bicentenari de la Revolució Francesa, explica la història de dos fracassats: Michèle, una pintora que està perdent la vista, i Alex, un saltimbanqui alcohòlic. Ambdós es troben dormint al carrer, concretament al Pont-Neuf de Paris, i s'estableix entre ells una relació estranya de dependència mútua. Perquè no crec que dir-ne amor sigui el més correcte: més aviat es tracta d'una obsessió, en què Alex veu en Michèle la solució a la seva solitud, mentre que per a Michèle, Alex és una fugida endavant que l'ajuda a deixar un passat que li fa massa mal i a no pensar en un futur que no és tal.

Però el que fa especial Les amants du Pont-Neuf no és la història en si, sinó la sèrie d'escenes que es van desenvolupant durant la pel·lícula, escenes en què el llenguatge visual és tan potent que sovint no fan falta les paraules. Per exemple, les imatges del principi, en què un autobus ple de sense sostres, drogoaddictes, alcohòlics i malalts mentals recull el protagonista, que ha sofert un accident, em van impactar molt per la seva cruesa, i és que el director no va estalviar-se cap detall sòrdid i es va deixar emportar per una estètica de la lletjor que accentuava encara més la distància entre aquests desarrelats i la societat que els ha arraconat. A mi em va recordar molt el quadre de Hyeronimus Bosch La nau dels folls: trobo molt torbadora aquesta imatge medieval d'un vaixell en què van navegant sense rumb els bojos que han estat expulsats de les ciutats però que, de fet, l'únic que fan és reflexar les seves misèries. Aquesta escena, doncs, no deixa de ser una revisitació d'aquest tòpic que ja es troba a l'Edat Mitjana (com es pot veure, ja està tot inventat).

Podria escriure paràgrafs i paràgrafs descrivint cada escena, però això es faria insuportable, per la qual cosa em remeto a allò que diuen d'"una imatge val més que mil paraules" i enllaço la que, per a mi, és l'escena culminant de la pel·lícula. En ella, Michèle i Alex ballen desesperadament mentre al fons es veuen els focs artificals que celebren el bicentenari de la Revolució Francesa. No tinc paraules.

dimarts, 27 d’abril de 2010

100 anys de Massagran


El Parlament de Catalunya té com a costum realitzar una lectura en veu alta la vigília de cada Sant Jordi. Normalment es llegeixen autors greus i seriosos, d'Espriu cap amunt, però enguany han tingut la bona pensada de dedicar aquesta lectura a Les aventures extraordinàries de Massagran, de Josep Ma. Folch i Torres, aprofitant que ja fa cent anys de la seva publicació.

Ha estat, doncs, aquesta notícia la que m'ha despertat la magdalena de Proust que tots portem a dintre. I és que, quan era petita, un dels meus llibres de capçalera era precisament el llibre del Massagran. No recordo ben bé qui me'l va regalar, però sí que recordo que era una edició facsímil, amb reproduccions de les il·lustracions originals de Junceda. Suposo que encara deu córrer per les golfes de casa dels meus pares (això si va sobreviure a una de les purgues periòdiques de llibres i altres rampoines que de tant en tant fa la meva mare). Era un volum gruixut, amb les cobertes d'un verd oliva lluent que, poc a poc, es van anar esquarterant pel llom de tant d'obrir-lo.

Recordo que em quedava encantada, amb les aventures d'aquest xic camallarg i de nom estrafolari: com sobreviu a l'atac d'una balena enmig de l'oceà, com viatja agafat a les potes d'un cóndor fins a una illa que sembla deserta fins que troba... els kukamuskes! I és que aquesta tribu és la millor troballa d'aquest llibre, amb la seva manera de parlar català amb moltes kas i una sintaxi com a mínim imaginativa. De fet, jo crec que Folch i Torres es va avançar cent anys, perquè l'idioma dels kukamuskes (i el dels karpantes, els seus arxienemics) no deixa de ser una prefiguració del llenguatge dels sms...

Hi deu haver qui pensi que això d'en Massagran ja no interessa als nens, que resulta massa carrincló... Sí que és veritat que tot ha canviat molt respecte a l'època en què es va publicar per primera vegada, només faltaria, però crec que en Massagran continua sent completament vigent. Només cal veure l'èxit que va tenir, ara farà tres o quatre anys, l'adaptació que en va fer el TNC. He de reconèixer que vaig anar a veure'n una representació a Tarragona. Hi vaig anar sobretot perquè un amic meu feia precisament de Massagran, tot s'ha de dir, però també és veritat que vaig xalar més que qualsevol altra criatura que hi hagués al teatre.

dissabte, 24 d’abril de 2010

A misses dites


Últimament faig tard a tot arreu, i al bloc no podria ser d'altra manera. Tenia la intenció d'escriure un apunt sobre Sant Jordi i fer una recomanació quan tocava, un parell de dies abans, però no he pogut arribar a temps. Tot i amb això, i com que suposo que hi ha més dies per comprar llibres a banda de Sant Jordi, no em vull estar de fer una recomanació.

La veritat és que no seré gaire original: em sembla que el llibre del qual parlaré va ser el segon més venut durant el dia d'ahir, però m'és igual. Potser quedaria millor escriure sobre un poeta kirguizistanès que no coneixen ni a casa seva, però no sóc dels que creuen que una novel·la (o un disc, o qualsevol altra cosa) deixa de ser bo perquè hagi tingut èxit.

Dit això, suposo que ja puc dir de quin llibre parlo: és Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Aquesta novel·la explica la història de quatre homes, el Christof, el Christopher, el Christophe i el Cristòfol, que descobreixen que són germans de pare quan aquest es dóna per desaparegut. El que pot semblar un punt de partida com a mínim una mica poca-solta dóna pas a una sèrie d'històries entrellaçades que expliquen totes les persones que van arribar a conèixer el Gabriel, l'engendrador de Cristòfols (les mares dels seus fills, els seus companys de feina...). La gràcia d'aquest llibre, doncs, resideix en un seguit de personatges secundaris que, com en un mosaic, van col·locant diferents tesel·les fins que ens fem una idea de qui era i com era el Gabriel. De fet, crec que aquest llibre està més a prop d'un recull de contes al voltant d'un mateix personatge que no pas d'una novel·la comme il faut, perquè una de les seves característiques és aquest vessant fragmentari de la història, que no traça una línia recta sinó que va resseguint els contorns de les peces d'un trencaclosques. I no, això no és una crítica negativa.

Crec que escriure una novel·la com aquesta, escriure-la bé, vaja, té molt de mèrit, no només pel treball de marqueteria fina que suposa tot aquest entramat d'històries entrellaçades, sinó perquè, a més, tot això va amanit amb els tocs d'humor justos, ni massa ni massa poc, i penso que aquest punt perfecte de sentit de l'humor és molt difícil d'aconseguir.

I sí, al final se sap perquè tots els fills del Gabriel es diuen Cristòfol.

dimarts, 20 d’abril de 2010

DOBLE JOC


Quan llegeixo una novel·la, m'agrada imaginar què hi ha de cert i què d'irreal en els personatges, situacions... Crec que el més interessant d'escriure una novel·la deu residir en el procés de captar persones i històries del teu voltant i adaptar-les de manera que tot aquest món es converteixi en un altre de paral·lel.


Un dels millors exemples d'aquest procés de traslació entre vida real i vida literària es troba a la novel·la Leviathan, de Paul Auster, on apareix un personatge secundari, però igualment captivador: la Maria, una artista conceptual amant del protagonista. Auster explica la vida d'aquest personatge a través de les seves performances, en les quals l'atzar i els fets arbitraris prenen una importància cabdal, com a tota l'obra de Paul Auster. Per exemple, en un d'aquests projectes la Maria es troba una agenda pel carrer i es dedica a trucar a tots els contactes que hi apareixen preguntant-los com és l'amo d'aquesta agenda. D'aquesta manera, sense conèixer aquest home, la Maria es fa una idea de la seva personalitat a partir de l'opinió dels seus coneguts.


Tot i que és un personatge molt literari, la Maria està inspirada en una persona ben real: l'artista francesa Sophie Calle, que va aprofitar l'avinentesa per crear una nova performance, Double game (Doble joc). Aquest projecte, del qual se'n va editar un llibre, comença amb una reproducció facsímil de les pàgines de la novel·la Leviathan on apareix la Maria, amb unes anotacions fetes per la mateixa Calle en què indica les diferències entre la seva vida real i la vida literària d'aquest personatge (on l'Auster va posar més pa que formatge, vaja). Després, l'autora fa un repàs a les performances que Auster menciona en la seva novel·la, per acabar amb la part del projecte que trobo més interessant, en què Calle vol deixar de ser ella mateixa per convertir-se en el seu alter ego literari. El primer pas d'aquest procés consisteix en realitzar un parell de projectes artístics que Auster va imaginar que podia haver dut a terme la Maria-Sophie. A tall d'exemple, en un d'ells l'artista s'obliga a menjar cada dia de la setmana una sèrie d'aliments que siguin d'un sol color (el dilluns, taronja; el dimarts, vermell, etc.), tal i com apareix a la novel·la. Però amb això no en té prou: Calle té com a objectiu convertir la seva pròpia vida en una ficció literària, per la qual cosa li demana a Auster que li escrigui un guió a partir del qual haurà de comportar-se durant tot un any. D'aquesta manera, durant tot aquest temps Calle es converteix en un personatge que podria aparèixer a qualsevol obra d'Auster.


Trobo fascinant aquesta confusió entre realitat i ficció perquè, al cap i a la fi, no tenim tots la sensació, a vegades, que tot els que ens passa no acaba de ser cert del tot?

dissabte, 17 d’abril de 2010

PRESENTACIÓ

Despatxeu a la dida... que la nena ja s’entreté sola. Tot i la seva mala premsa, crec que l’avorriment no és tan dolent com sembla. Si la gent no s’avorrís, no faria coses per treure’s el tedi de damunt: fer ganxet, col·leccionar segells, l’aeromodelisme... i escriure blocs. De fet, jo podria haver escollit el macramé, per exemple, però abans de dedicar-m’hi (que no ho descarto), he decidit de provar d’escriure un bloc.

Encara no sé ben bé exactament què vull escriure, però com que la meva vida no té gaire interès (de fet, quasi bé no m’interessa ni a mi) suposo que escriuré sobre el que sí que trobo interessant: els llibres, l’art, la història, el cinema, els còmics...

Espero que no us avorriu i que hagueu de tornar a contractar la dida.