100 anys de Massagran

El Parlament de Catalunya té com a costum realitzar una lectura en veu alta la vigília de cada Sant Jordi. Normalment es llegeixen autors greus i seriosos, d'Espriu cap amunt, però enguany han tingut la bona pensada de dedicar aquesta lectura a Les aventures extraordinàries de Massagran, de Josep Ma. Folch i Torres, aprofitant que ja fa cent anys de la seva publicació.

Ha estat, doncs, aquesta notícia la que m'ha despertat la magdalena de Proust que tots portem a dintre. I és que, quan era petita, un dels meus llibres de capçalera era precisament el llibre del Massagran. No recordo ben bé qui me'l va regalar, però sí que recordo que era una edició facsímil, amb reproduccions de les il·lustracions originals de Junceda. Suposo que encara deu córrer per les golfes de casa dels meus pares (això si va sobreviure a una de les purgues periòdiques de llibres i altres rampoines que de tant en tant fa la meva mare). Era un volum gruixut, amb les cobertes d'un verd oliva lluent que, poc a poc, es van anar esquarterant pel llom de tant d'obrir-lo.

Recordo que em quedava encantada, amb les aventures d'aquest xic camallarg i de nom estrafolari: com sobreviu a l'atac d'una balena enmig de l'oceà, com viatja agafat a les potes d'un cóndor fins a una illa que sembla deserta fins que troba... els kukamuskes! I és que aquesta tribu és la millor troballa d'aquest llibre, amb la seva manera de parlar català amb moltes kas i una sintaxi com a mínim imaginativa. De fet, jo crec que Folch i Torres es va avançar cent anys, perquè l'idioma dels kukamuskes (i el dels karpantes, els seus arxienemics) no deixa de ser una prefiguració del llenguatge dels sms...

Hi deu haver qui pensi que això d'en Massagran ja no interessa als nens, que resulta massa carrincló... Sí que és veritat que tot ha canviat molt respecte a l'època en què es va publicar per primera vegada, només faltaria, però crec que en Massagran continua sent completament vigent. Només cal veure l'èxit que va tenir, ara farà tres o quatre anys, l'adaptació que en va fer el TNC. He de reconèixer que vaig anar a veure'n una representació a Tarragona. Hi vaig anar sobretot perquè un amic meu feia precisament de Massagran, tot s'ha de dir, però també és veritat que vaig xalar més que qualsevol altra criatura que hi hagués al teatre.