A misses dites

Últimament faig tard a tot arreu, i al bloc no podria ser d'altra manera. Tenia la intenció d'escriure un apunt sobre Sant Jordi i fer una recomanació quan tocava, un parell de dies abans, però no he pogut arribar a temps. Tot i amb això, i com que suposo que hi ha més dies per comprar llibres a banda de Sant Jordi, no em vull estar de fer una recomanació.

La veritat és que no seré gaire original: em sembla que el llibre del qual parlaré va ser el segon més venut durant el dia d'ahir, però m'és igual. Potser quedaria millor escriure sobre un poeta kirguizistanès que no coneixen ni a casa seva, però no sóc dels que creuen que una novel·la (o un disc, o qualsevol altra cosa) deixa de ser bo perquè hagi tingut èxit.

Dit això, suposo que ja puc dir de quin llibre parlo: és Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Aquesta novel·la explica la història de quatre homes, el Christof, el Christopher, el Christophe i el Cristòfol, que descobreixen que són germans de pare quan aquest es dóna per desaparegut. El que pot semblar un punt de partida com a mínim una mica poca-solta dóna pas a una sèrie d'històries entrellaçades que expliquen totes les persones que van arribar a conèixer el Gabriel, l'engendrador de Cristòfols (les mares dels seus fills, els seus companys de feina...). La gràcia d'aquest llibre, doncs, resideix en un seguit de personatges secundaris que, com en un mosaic, van col·locant diferents tesel·les fins que ens fem una idea de qui era i com era el Gabriel. De fet, crec que aquest llibre està més a prop d'un recull de contes al voltant d'un mateix personatge que no pas d'una novel·la comme il faut, perquè una de les seves característiques és aquest vessant fragmentari de la història, que no traça una línia recta sinó que va resseguint els contorns de les peces d'un trencaclosques. I no, això no és una crítica negativa.

Crec que escriure una novel·la com aquesta, escriure-la bé, vaja, té molt de mèrit, no només pel treball de marqueteria fina que suposa tot aquest entramat d'històries entrellaçades, sinó perquè, a més, tot això va amanit amb els tocs d'humor justos, ni massa ni massa poc, i penso que aquest punt perfecte de sentit de l'humor és molt difícil d'aconseguir.

I sí, al final se sap perquè tots els fills del Gabriel es diuen Cristòfol.