DOBLE JOC

Quan llegeixo una novel·la, m'agrada imaginar què hi ha de cert i què d'irreal en els personatges, situacions... Crec que el més interessant d'escriure una novel·la deu residir en el procés de captar persones i històries del teu voltant i adaptar-les de manera que tot aquest món es converteixi en un altre de paral·lel.

Un dels millors exemples d'aquest procés de traslació entre vida real i vida literària es troba a la novel·la Leviathan, de Paul Auster, on apareix un personatge secundari, però igualment captivador: la Maria, una artista conceptual amant del protagonista. Auster explica la vida d'aquest personatge a través de les seves performances, en les quals l'atzar i els fets arbitraris prenen una importància cabdal, com a tota l'obra de Paul Auster. Per exemple, en un d'aquests projectes la Maria es troba una agenda pel carrer i es dedica a trucar a tots els contactes que hi apareixen preguntant-los com és l'amo d'aquesta agenda. D'aquesta manera, sense conèixer aquest home, la Maria es fa una idea de la seva personalitat a partir de l'opinió dels seus coneguts.

Tot i que és un personatge molt literari, la Maria està inspirada en una persona ben real: l'artista francesa Sophie Calle, que va aprofitar l'avinentesa per crear una nova performance, Double game (Doble joc). Aquest projecte, del qual se'n va editar un llibre, comença amb una reproducció facsímil de les pàgines de la novel·la Leviathan on apareix la Maria, amb unes anotacions fetes per la mateixa Calle en què indica les diferències entre la seva vida real i la vida literària d'aquest personatge (on l'Auster va posar més pa que formatge, vaja). Després, l'autora fa un repàs a les performances que Auster menciona en la seva novel·la, per acabar amb la part del projecte que trobo més interessant, en què Calle vol deixar de ser ella mateixa per convertir-se en el seu alter ego literari. El primer pas d'aquest procés consisteix en realitzar un parell de projectes artístics que Auster va imaginar que podia haver dut a terme la Maria-Sophie. A tall d'exemple, en un d'ells l'artista s'obliga a menjar cada dia de la setmana una sèrie d'aliments que siguin d'un sol color (el dilluns, taronja; el dimarts, vermell, etc.), tal i com apareix a la novel·la. Però amb això no en té prou: Calle té com a objectiu convertir la seva pròpia vida en una ficció literària, per la qual cosa li demana a Auster que li escrigui un guió a partir del qual haurà de comportar-se durant tot un any. D'aquesta manera, durant tot aquest temps Calle es converteix en un personatge que podria aparèixer a qualsevol obra d'Auster.

Trobo fascinant aquesta confusió entre realitat i ficció perquè, al cap i a la fi, no tenim tots la sensació, a vegades, que tot els que ens passa no acaba de ser cert del tot?