5 ANYS SENSE JESÚS MONCADA

Via Facebook, la Vinyet Panyella ha donat a conèixer una proposta del bloc Provisionals perquè avui, que fa cinc anys de la mort de Jesús Moncada, es recordi aquest aniversari des del món blocaire. La suggerència m'ha semblat prou estimulant per fer sortir aquest bloc meu de la letàrgia i rendir un humil homenatge al que, per a mi, és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels últims anys.

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de Jesús Moncada. Estava treballant en una beca a la Universitat d'Estiu de la URV quan, parlant de llibres, una companya va comentar que el seu autor preferit era Jesús Moncada. No n'havia sentit a parlar mai, d'ell, però em va picar la curiositat i, de seguida que vaig sortir d'allà vaig fer cap a la biblioteca i vaig agafar el primer llibre que vaig trobar d'aquest tal Jesús Moncada. Crec, si no recordo malament, que era El cafè de la granota. Em va deixar astorada: mai havia llegit res com allò. Aquell llibre et submergia en un món proper i alhora llegendari, amb unes històries que, si bé tenien un regust al que explicaven els meus padrins, eren com d'un món paral·lel. I és això precisament el que va fer Moncada: crear un univers propi, cosa que només els més grans autors poden fer.

I ja no vaig poder parar: vaig anar devorant, un rere l'altre, tots els llibres de Moncada que m'anaven caient a les mans fins que, ara fa cinc anys, va morir. Llavors només em quedava per llegir un, La galeria de les estàtues, i encara ara no he sigut capaç de posar-m'hi. De la mateixa manera que, de petits, quan només ens queda un caramel no ens atrevim a menjar-lo perquè sabem que és l'últim i després no n'hi haurà més, durant aquests cinc anys m'he anat retrinxant aquest llibre. I és que sé que, un pic l'hagi acabat, no tornaré a tenir aquella sensació de descobrir un món nou cada vegada que llegeixo un altre llibre seu.

No obstant, crec que deixaré de banda aquestes manies meves: quina millor manera de recordar Jesús Moncada que llegint l'últim llibre d'ell que em queda?

A misses dites

Últimament faig tard a tot arreu, i al bloc no podria ser d'altra manera. Tenia la intenció d'escriure un apunt sobre Sant Jordi i fer una recomanació quan tocava, un parell de dies abans, però no he pogut arribar a temps. Tot i amb això, i com que suposo que hi ha més dies per comprar llibres a banda de Sant Jordi, no em vull estar de fer una recomanació.

La veritat és que no seré gaire original: em sembla que el llibre del qual parlaré va ser el segon més venut durant el dia d'ahir, però m'és igual. Potser quedaria millor escriure sobre un poeta kirguizistanès que no coneixen ni a casa seva, però no sóc dels que creuen que una novel·la (o un disc, o qualsevol altra cosa) deixa de ser bo perquè hagi tingut èxit.

Dit això, suposo que ja puc dir de quin llibre parlo: és Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Aquesta novel·la explica la història de quatre homes, el Christof, el Christopher, el Christophe i el Cristòfol, que descobreixen que són germans de pare quan aquest es dóna per desaparegut. El que pot semblar un punt de partida com a mínim una mica poca-solta dóna pas a una sèrie d'històries entrellaçades que expliquen totes les persones que van arribar a conèixer el Gabriel, l'engendrador de Cristòfols (les mares dels seus fills, els seus companys de feina...). La gràcia d'aquest llibre, doncs, resideix en un seguit de personatges secundaris que, com en un mosaic, van col·locant diferents tesel·les fins que ens fem una idea de qui era i com era el Gabriel. De fet, crec que aquest llibre està més a prop d'un recull de contes al voltant d'un mateix personatge que no pas d'una novel·la comme il faut, perquè una de les seves característiques és aquest vessant fragmentari de la història, que no traça una línia recta sinó que va resseguint els contorns de les peces d'un trencaclosques. I no, això no és una crítica negativa.

Crec que escriure una novel·la com aquesta, escriure-la bé, vaja, té molt de mèrit, no només pel treball de marqueteria fina que suposa tot aquest entramat d'històries entrellaçades, sinó perquè, a més, tot això va amanit amb els tocs d'humor justos, ni massa ni massa poc, i penso que aquest punt perfecte de sentit de l'humor és molt difícil d'aconseguir.

I sí, al final se sap perquè tots els fills del Gabriel es diuen Cristòfol.

DOBLE JOC

Quan llegeixo una novel·la, m'agrada imaginar què hi ha de cert i què d'irreal en els personatges, situacions... Crec que el més interessant d'escriure una novel·la deu residir en el procés de captar persones i històries del teu voltant i adaptar-les de manera que tot aquest món es converteixi en un altre de paral·lel.

Un dels millors exemples d'aquest procés de traslació entre vida real i vida literària es troba a la novel·la Leviathan, de Paul Auster, on apareix un personatge secundari, però igualment captivador: la Maria, una artista conceptual amant del protagonista. Auster explica la vida d'aquest personatge a través de les seves performances, en les quals l'atzar i els fets arbitraris prenen una importància cabdal, com a tota l'obra de Paul Auster. Per exemple, en un d'aquests projectes la Maria es troba una agenda pel carrer i es dedica a trucar a tots els contactes que hi apareixen preguntant-los com és l'amo d'aquesta agenda. D'aquesta manera, sense conèixer aquest home, la Maria es fa una idea de la seva personalitat a partir de l'opinió dels seus coneguts.

Tot i que és un personatge molt literari, la Maria està inspirada en una persona ben real: l'artista francesa Sophie Calle, que va aprofitar l'avinentesa per crear una nova performance, Double game (Doble joc). Aquest projecte, del qual se'n va editar un llibre, comença amb una reproducció facsímil de les pàgines de la novel·la Leviathan on apareix la Maria, amb unes anotacions fetes per la mateixa Calle en què indica les diferències entre la seva vida real i la vida literària d'aquest personatge (on l'Auster va posar més pa que formatge, vaja). Després, l'autora fa un repàs a les performances que Auster menciona en la seva novel·la, per acabar amb la part del projecte que trobo més interessant, en què Calle vol deixar de ser ella mateixa per convertir-se en el seu alter ego literari. El primer pas d'aquest procés consisteix en realitzar un parell de projectes artístics que Auster va imaginar que podia haver dut a terme la Maria-Sophie. A tall d'exemple, en un d'ells l'artista s'obliga a menjar cada dia de la setmana una sèrie d'aliments que siguin d'un sol color (el dilluns, taronja; el dimarts, vermell, etc.), tal i com apareix a la novel·la. Però amb això no en té prou: Calle té com a objectiu convertir la seva pròpia vida en una ficció literària, per la qual cosa li demana a Auster que li escrigui un guió a partir del qual haurà de comportar-se durant tot un any. D'aquesta manera, durant tot aquest temps Calle es converteix en un personatge que podria aparèixer a qualsevol obra d'Auster.

Trobo fascinant aquesta confusió entre realitat i ficció perquè, al cap i a la fi, no tenim tots la sensació, a vegades, que tot els que ens passa no acaba de ser cert del tot?